Llicenciat en farmàcia (1854) i en medicina (1863), fou fundador (1860) i codirector de la Revista farmacéutica española i d’El Compilador Médico (1865), òrgan oficial de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya, que durant la Primera República, amb el nom de La Independencia Médica, propagà el positivisme, el racionalisme i la llibertat de pensament i d’ensenyament. Pròxim a l’ideari de Josep Anselm Clavé, Narcís Monturiol, Àngel Guimerà, Conrad Roure i Baldomer Lostau, col·laborà en nombroses publicacions de tendència federalista i republicana, com ara El Estado Catalán, El Independiente, La Independència, El Diluvio i El Federalista, en conjunt vinculades al Partit Republicà Democràtic Federal, i també a La Publicidad, La Renaixença, La Il·lustració Catalana, L’Arc de Sant Martí (de la qual fou membre de la redacció en 1885-91) i la Revista de Gerona.
És el principal formulador d’un nacionalisme catalanista d’esquerres, democràtic, laic i revolucionari. Entre les seves aportacions teòriques més importants sobresurten la vinculació dels moviments d’emancipació nacional amb l’internacionalisme i la reivindicació i la lluita socials; la distinció entre “nacionalisme ofensiu”, propi d’imperis, vehicle de conqueridors i de règims despòtics i “nacionalisme defensiu”, del qual recalca el caràcter pacífic, igualitarista i hostil a la subordinació, i la defensa d’una Europa federal de tipus socialista. Fou dels primers a recuperar la idea de la corona catalanoaragonesa com a matriu d’una moderna confederació de pobles (precedent de la noció de Països Catalans) i contraposà a la idea carlina de recuperació dels furs la d’un estat lliure, autònom, sobirà i independent.
En aquest sentit, acceptà el federalisme només com un estadi previ a la independència de Catalunya, i anticipant-se a Enric Prat de la Riba el 1877 proposà la recuperació de la Diputació General de Catalunya, amb unes atribucions similars a les de la Mancomunitat de més de tres dècades després i, en el pla teòric, el 1886 publicà quatre articles a L’Arc de Sant Martí amb el títol de La Nacionalitat Catalana. Fou també el primer a utilitzar el terme “nacionalisme”, que identificà amb el de “patriotisme social” i és autor del discurs llegit el 25 de juliol de 1886 al Teatre Novetats de Barcelona amb motiu de l’acte de protesta pel tractat de lliure canvi entre l’Estat espanyol i la Gran Bretanya, considerat el primer manifest independentista català.
Els seus escrits motivaren la intervenció de l’autoritat, que l’acusà de rebel·lió en dues ocasions: el 1878, per l’article Dos procediments per a I’emancipació, i el 1886 per Ni espanyols ni francesos, pels quals es demanava pena de presó. A banda de la seva nombrosa producció d’articles, exposà el seu ideari en El catalanismo progresivo (1871) i Cataluña y la federación (1873). Participà en el Primer Congrés Catalanista (1880), fou signant del Missatge a Irlanda en suport de la Home Rule (1886) i fou delegat de la primera assemblea de la Unió Catalanista (1891). A banda, fou també molt remarcable la seva tasca en defensa de la recuperació i conservació del patrimoni arquitectònic religiós, sobre el qual escriví articles i llibres (La inmortal Gerona. Recuerdos de la historia y de los monumentos de Gerona, 1885). Començà també una Galería de catalanes ilustres, sèrie biogràfica acabada per Josep Coroleu i publicada el 1894.